Manel Barcons i el Museu de la Música

Manel Barcons Carbonell és luthier i director de col·leccions del Museu de la Música de Barcelona. Pertany a una família de professionals de la música, va estudiar Biologia i ha rebut formació de luthier tant a Catalunya com a l'escola clàssica de Madrid. Ha col·laborat en la redacció de l'obra Ressonàncies simpàtiques, entre la física i la guitarra clàssica.

El que jo faig aquí no és un taller com els altres, jo preparo les peces perquè puguin tocar l'endemà i després les torno al seu estat original. Jo vaig entrar en el museu perquè feia guitarres, tenia el taller a Massanes. Treballo aquí tot el dia, després haig de pujar a Massanes: menjar, família, filla… i el taller es ressent, vaig fent coses per encàrrec.

Persona dinàmica i molt comunicadora, la seva formació científica l’impulsa a comprovar-ho tot. Camina pels quilòmetres de passadissos del museu mostrant les col·leccions, els objectes singulars i explicant que la moqueta vermella present en tots els sòls i moltes parets vol donar al visitant la sensació d'estar caminant per l'interior d'un estoig d'instruments.

Mostra una guitarra Enrique García de 1913 que té el claviller espatllat per excés d'ús: el Museu té contacte amb fusters especialitzats en reproduccions de peces, ja que el claviller d'aquesta època és diferent dels actuals. També es va fer una actuació similar amb una guitarra Torres: Carlos Trepat, que és un músic que anímicament viu en aquesta època, per a reparar aquestes guitarres, que usaven cordes de budell, va consultar sobre la manera de fer els nusos en el budell perquè no afectés el so. Crec que la sensibilitat d'oïda d'aquella època no és la d'ara.

Entre els tresors del museu, Manel mostra un clavicèmbal que no sona perquè és impossible restaurar-lo, no sonaria mai tret que canviéssim massa peces de l'original i això no pot fer-ho el museu; però ho hem fet “sonar”. El mèrit és de l'enginyer de so Pere Casulleras, un clàssic Home del Renaixement. Li agrada la tecnologia i s'atreveix amb tot. 

I comenta el que comporten les modes: van haver de restaurar completament una viola de gamba perquè Jordi Savall va tornar a posar de moda la música barroca. I encara que sigui modes passatgeres, a nosaltres ens van bé per a reviure col·leccions que teníem una miqueta arraconades.

Tocar una guitarra històrica

Obre la gran vidriera que protegeix les guitarres i comenta que a aquestes peces no se'ls ha fet res perquè no estan en ús. El museu té uns 3.000 instruments, i d'aquests, uns 500 exposats, els altres estan en reserva. I en total, hi ha uns 30 o 40 que puguin funcionar. No es poden restaurar tots per una qüestió pressupostària, i perquè també es perdria molt del seu ser original. Potser quan s'hagi avançat molt en tècniques i coneixements es podran restaurar, avui dia no és possible.

Manel treu amb naturalitat una guitarra Torres del seu lloc i la hi ofereix a Jaume, que pregunta si li deixarà tocar també una Pagés. El luthier somriu entremaliat abans de contestar que sí i afegir que aquesta era la que tocava Tárrega i que les cordes estan entorxades al voltant d'un fil de milbo, un budell sintètic que imita el seu so. El professor li comenta que ha vist entorxades en niló, i Manel afegeix que quan fan algun concert d'exhibició, si l'intèrpret vol les cordes de budell originals se li col·loquen, però ja tenen comprovat que en pocs dies, si hi ha un canvi de temperatura, les cordes es trenquen.

Jaume afegeix que aquest és el motiu pel qual es feien les cordes tan llargues: el sobrant s'enrotllava com un petit cabdell en un extrem, i a mesura que s'anava trencant s'anava desenvolupant. Van comentant detalls i anècdotes, posant noms propis a les guitarres del museu mentre la música ambiental plena l'espai i Carlos no deixa detall sense foto.

I després ve el detall màgic, quan Manel li cedeix a Jaume una guitarra de 1806 perquè la toqui. I Jaume improvisa una peça d'uns minuts. Manel comenta que aquesta guitarra s'utilitza per a activitats del museu, és coneguda com “La guitarra dels Lleons”, amb la qual es va gravar el CD de Xavi Diaz Latorre: Quan es va pensar a fer el CD d'instruments de corda del museu, van venir Xavi Díaz i Jaume Bosser per a veure quines guitarres es podrien usar. Les van tibar, van mirar les esquerdes i l'estat de la fusta d'unes primeres 20 guitarres seleccionades. De la qual estàs tocant li va agradar el so, però trastejava molt i feia un soroll metàl·lic. Hi ha peces que es construeixen d'os, però en aquesta no hi ha, perquè el constructor va pensar que si tot el so partia d'una peça metàl·lica, la reixeta també havia de ser metàl·lica.

Manel va mostrant els cossos de les guitarres en exposició, i va assenyalant les esquerdes producte de l'ús, de l'encongiment de la fusta, de la tensió de les cordes. El Museu procura mantenir una temperatura constant, però a l'estiu hi ha pujades, les variacions per les visites... o que s'espatlli una màquina i no es recordin d'avisar fins que veiem els termòmetres disparats.

Peces delicades

Hi ha una guitarra molt deteriorada. Manel comenta que les marques que es veuen al voltant de la boca són de les mans de l’intèrpret, la petjada dels seus dits. I quant al mal estat de la resta, hi ha una teoria que parla de les vetes de la fusta. Entre les vetes hi ha una part més tova i de color més clar, que és la que esmorteeix el so. En teoria, el vernís serveix per a unir les dues parts dures, però a més la seva gran feina és de protecció. Quan desapareix tot el vernís, la pols va a la fusta i és més difícil netejar-la. Per la decoració que té aquesta guitarra, creiem que degué ser per a unes noces. Encara es veuen dos anells, uns ocells, un paisatge bucòlic, sembla una església al fons. Probablement era una guitarra de senyoreta i va ser un regal de noces. Amb el temps, tota aquesta decoració s'ha anat esborrant.

El professor li pregunta què passaria si es volgués tornar a usar aquesta guitarra. Manel li respon: Si hi hagués un gran interès a tornar a usar-la, s'hauria de fer com aquesta altra, que es va haver de restaurar sencera: es va obrir, es va netejar, es va restaurar, es va tancar. Jaume, un altre luthier el museu, té un molt bon criteri per a decidir sobre les restauracions. Distingeix quan és un objecte patrimonial, un instrument de museu, i quan és un instrument de taller d'un músic que ha de posar en condicions perquè demà té un concert. En un cas repara, en un altre restaura. Jaume ens va portar unes tires de paper amb diferents mostres de cola que havia obtingut de l'interior de l'instrument. I ja va comentar que no sabia quina era ni de quin animal. Potser d'aquí a vint anys el podem analitzar i descobrir alguna cosa, per tant, es conserven aquestes tires.

Fer tot aquest treball per a una guitarra que no sonarà mai, no val la pena. Cal valorar-ho. En hores, econòmic i per a què. Quant a aquesta, decidim que sí perquè no teníem instruments d'aquesta època que sonessin. Ara ja tenim dos, ja està bé, no fa falta destinar tot el pressupost del museu en quatre guitarres que no es faran servir mai.

Jaume nota que falta una corda que hauria de ser doble. Manel comenta les diferències sobre l'afinació espanyola i la italiana i les cordes dobles i les senzilles (primes). Manel li ofereix tocar uns concordes amb una guitarra Torres i que l'ha d'afinar a 4,15, per al que li mostra un afinador que té en el seu mòbil. Després d'uns minuts, Jaume la retorna amb un sospir emocionat: Té un so molt bell.

Manel somriu i comenta que quan t'acostumes, fins i tot se li pot treure més volum, i que probablement la gent que tenia aquestes guitarres havien de viure molt bé i els instruments estaven molt ben conservats. Ara, que té dos-cents anys, la fusta està molt seca, vibra molt més i pot treure molt més so.

Els noms propis de les guitarres

Parlen de guitarres bones però noves, que no han tingut molt d'ús i els falta vida, d'unes altres que tenen el nom però ja no han sortit de les mans dels fundadors, sinó dels seus tallers. De Ramírez, García, Pagés, Torres. Parlen de l'escola madrilenya i Jaume comenta que són peces fetes per a mans grans. Parlen de les Estruch i les Picado, que tenen dues etapes diferents entre els seus orígens i les actuals.

Manel comenta divertit que Picado es va jubilar, va decidir donar la volta al món i va cedir el negoci als dos empleats que havia tingut tota la vida, que van mantenir el nom i el bon fer, encara que ja no era el mateix: Ara és una fàbrica, segueixen a Berga, encara que tota la part que sona està feta a mà. Jo li compro molta fusta, i quan necessito fer alguna cosa de màquina, per exemple, posar els cèrcols, ells tenen una que ho fa en un moment i jo em passo un dia sencer amb un ferro calent. Els hi porto, li compro unes fustes, i em prenc un cafè mentre me'ls torcen bé i no els afecta el so.

Continuen conversant de tensions de cordes, ordres i d'afinacions a l'octava, i de les formes que tenien en origen per a aconseguir major volum de so. De trasts mòbils per a una afinació temperada, per a moure'ls de lloc segons la música que toquessin. Manel comenta que els trasts avui estan col·locats a una distància mil·limètrica, però alguns segles enrere era molt més irregular per a aconseguir els acords que necessitaven.

Manel treu una Torres del seu espai perquè Jaume toqui, ell es preocupa perquè els botons de la seva camisa puguin ratllar-la, i Carlos improvisa un protector ocult amb un mocador perquè la guitarra no pateixi. Manel somriu i assegura que a les guitarres també els va bé tocar-les, que sonin, encara que tot el que hi ha exposat són instruments únics, i tocar-les implica un desgast.

Mostra una guitarra històrica amb el cos de cartró, i ja avisa que aquesta no es pot tocar. Jaume treu la seva vena de professor i explica que Torres la va fabricar per a demostrar que l'única cosa que importa és la tapa harmònica, feta de fusta, i tota la resta es pot fer de cartró i sona bé. Manel simplement apunta: Torres tenia un do. I ningú més s'ha atrevit a fer una guitarra de cartró.

Manel la guarda mentre comenta que només és de cartró la tapa del fons i els cèrcols. Jaume coordina amb Carlos unes fotos a les clavilles antigues, molt diferents de les actuals. El luthier apareix amb una guitarra que mostra una enorme esquerda, i assegura que és per un tornavís. La boca de la guitarra té en el seu interior un cilindre metàl·lic que l'envolta i va cap al fons, que asseguraven que afavoria el so dels greus.

Amb un somriure indesmaiable i un to de veu baix, va desgranant anècdotes, detalls, restauracions i coneixements mentre Jaume està absort tocant la Torres. Manel explica que abans de permetre que es toqui una determinada guitarra, ell observa com es desenvolupa el músic amb un instrument normal. I per això permet que Jaume interpreti en una Torres, una Pagés…

Evolució històrica

I la conversa segueix pel gruix d'una mica més de dos mil·límetres que té una tapa harmònica perquè el so arribi fins al fons d'una gran sala actual, a diferència dels petits gabinets antics. Manel dona un cop d'efecte mostrant una guitarra de pocs grams de pes. I explica que eren guitarres “de senyoretes” que es tocaven davant els amics o la família en espais reduïts, i per tant, no necessitaven potència per a grans distàncies.

Fins que van canviar els temps i va resultar massa car un intèrpret per a tan poc auditori. Es van construir sales de concerts més grans en els quals la gent havia de pagar entrada, i els instruments havien de tenir major volum de so i de projecció per a aconseguir tot l'espai. Les guitarres van començar a construir-se més grans i més gruixudes, perquè puguin suportar més tensió de les cordes, puguin vibrar més i obtenir major so.

Jaume explica que el so és una longitud d'ona, que té una freqüència, que els harmònics fan ones molt completes, plenes de petites ones, i la persona sent moltes notes i té una sensació de més sonoritat. I tots dos van repassant detalls de les grans sagues de luthiers de guitarres, de mestres i alumnes, de Cadis, Banyoles, Porqueres, Barcelona. I se segueixen els noms propis: Fleta, Camps, Estruc, Simplicio, Picado.

I l'escola catalana que va néixer amb Enrique García, guitarres modernes “post-Torres”, en expressió de Manel, i que després també va seguir Estruch. En el Museu tenen dos, una García i una del seu alumne Miguel Simplicio signada pel mateix autor com a únic deixeble, perquè es va quedar el seu taller.

La singularitat de l'escola catalana és la manera de construir-la: el mànec s'enganxa en la tapa. Manel comenta que ell va aprendre a construir guitarres a l'escola de Ricard Segura a Terrassa.

En una de les vitrines reposa el violí Gaudí que Guillem Gecubi va construir en homenatge a l'arquitecte. Manel l'obre perquè Carlos li pugui realitzar una sessió fotogràfica des de tots els angles. I mentre van fent-se les fotos, el luthier insisteix en la bellesa de l'instrument.

Familia dels instruments de corda

Després la conversa passeja per les violes de gambes, l'evolució dels instruments, el gran canvi de 1714 cap als violins, les violes queden en desús i augmenta el dels cellos i violins. I apunta un detall per als no experts: són de famílies diferents, i la gran diferència entre les violes i els violoncels és el nombre de cordes: sis elles i quatre ells. I els trasts. La passió per la música els mou a solapar-se en els comentaris sobre cada detall, les diferències, les evolucions, i Manel, sempre de bon humor, somriu dient que com no hi havia tele, alguna cosa havien de fer…

I Manel contínua comentant i demostrant una memòria enciclopèdica per recordar fins i tot la data de naixement de cada instrument. Recorda que la gent de 1650 tenia una esperança de vida de 30 o 35 anys, treballaven sense llum elèctrica, sense instruments, amb espelmes, feien peces i marqueteria… algun d'aquests instruments és l'obra d'una vida, literalment. A més, alguns processos simples els deixaven en mans d'esclaus, centenars d'hores...És la nostra història.

Jaume assenyala una viola dona braccio, i Manel va assenyalant els punts de les peces d'una època en què tots els detalls comptaven: volutes, marqueteria… comenten que avui dia també es podria fer, però que ja no es valora aquest treball. En el seu temps, era el treball d'un gran artista, encarregat per algú de la noblesa.

Quan van arribar les noves modes, les noves necessitats, molts van optar per transformar l'instrument que tenien, afegint les peces que li donarien aquests nous usos: Els violins, durant el barroc, tenien el diapasó molt baix. Quan va arribar el Classicisme i van necessitar molta més projecció, necessitaven més tensió en les cordes. Van canviar l'angle del diapasó i va augmentar la tensió de les cordes. Pràcticament no tenim violins construïts en l'època barroca, perquè a tots se'ls va canviar el mànec per a aprofitar l'instrument.

Manel comenta que les guitarres no són simètriques per dins per a aconseguir greus i aguts, i en moltes ocasions, tampoc són mil·limètricament simètriques per fora. En les violes, hi ha una barra harmònica a l'interior que està a un costat.

Mostra un clavecí i comenta que només hi ha tres com aquest en el món, i aquest és l'únic que està en ús: ha fet més de seixanta activitats, perquè ho demanen molt, és l'època de Bach, que tocava instruments de Fleischer.

Reparacions, restauracions, recanvis

Segueixen les anècdotes mostrant un instrument restaurat que originalment tenia les tecles d'ivori, i com ara està prohibit, s'han fabricat amb proteïna de llet. Jaume apunta: és per la textura, perquè es llisquin bé els dits. Es feien de fusta amb una làmina d'ivori.

Manel mostra un claviorgue al qual originalment li faltava una peça. Es va construir aquí seguint els plans d'un altre que hi ha en un museu de Nova York. A ells l'òrgan no els funciona i tenen dues espinetes. El nostre especialista va anar al museu i va treure els plans. És un clavicèmbal en petit.

Entre les curiositats a petita escala, mostra una pua feta del càlam d'una ploma d'ocell, i que usa com a “moll” un pèl de senglar. I comenta que el luthier Joan Martí, que sempre vol reproduir fidelment l'antic en els treballs que realitza per al museu, passejava sovint pel zoo per a recollir les plomes que li caiguessin a un tipus determinat d'ocells. I tenia un pacte amb els caçadors del Montseny perquè li guardessin pèl de senglar.

Tots dos comenten que els grans experts no solen ensenyar els seus coneixements, moltes vegades perquè els exigeix massa temps, i tota aquesta experiència es perd amb ells. I com a anècdota, els imitadors. Hi ha molts tallers imitant les guitarres Torres, i es van citar tots en 2017 a Badalona. En aquesta línia, Manel va comentar que hi ha una voluntat de fer un sampler, amb gravacions de sons que s'activin en prémer la corda o la tecla, amb idea de reproduir el so de l'instrument sense haver d'usar l'original.

Entrar en el taller del Museu té un una mica de magatzem de màgia. Productes químics, peces de recanvi, pianos esperant sota una manta protectora... és un ambient ben il·luminat, net i ordenat. Els treballs delicats els fan especialistes en els seus propis tallers. Aquí la premissa és que tot el que es faci ha de ser reversible, perquè són peces especials. Així que s'usa cola animal (o de peix esturió), en forma de petites perles, que en escalfar-la es fon i enganxa, i quan és necessari, en aplicar-li calor es desenganxa. Hi ha diferents classes perquè cadascuna té una duresa diferent: d'ossos, de tendons…I el que sobra es congela per a l'ús següent.

Té les seves sorpreses: un procés d'embutxacat al qual se sotmeten totes les peces que arriben al Museu, per donació o per compra. En paraules de Manel: és un procés d'anòxia, es fiquen en una bossa i se'ls treu l'oxigen per a eliminar corc i altres bestioles. I mostra una banqueta de seient que va arribar amb un harmònium, i ara dorm en una bossa termosegellada sense aire. Tot el que tingui material orgànic és susceptible de portar algun inquilí. Segons el que sigui s'embutxaca al buit o es fumiga.

Recorrent els laberints interiors del museu Manel ens condueix a la sortida, on Carlos fa la foto de grup deixant la càmera… en una banqueta de piano.

                                                              -------------------------

Jaume Margalef va tocar la obra Torija, de Castillos de España, de F. Moreno Torroba. Va fer servir la guitarra l'Havana de Francisco Pagés, construida a 1837. Va pertànyer a Victoria de los Angeles i va ser restaurada per Jaume Bosser. Per sentir el concert: 3- Torija -Castillos de España

També va fer uns acords amb una Torres del s. XIX: 4- Torija - Castillos de España

Per veure el reportatge fotogràfic complert: Luthier Manel Barcons