Oscar Riestra Orozco, cap al futur

Guitarrista per vocació, és estudiant de la Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Comenta que el seu professor li va vendre una guitarra de Palo Santo de l'Índia, però ell volia també una de xiprer. Es va buscar un mestre, Tumoyuki Furuta i la hi va fer ell mateix.

L'experiència li va agradar i es va instal·lar a a un recó de la seva habitació un banc de treball de metre i mig per vuitanta centímetres, vaig anar comprant eines i vaig arribar a construir vuit guitarres en un parell d'anys. Al final ja sortien força bé i les van anar venent entre els coneguts.

Comenta que ara està associat amb la casa Sors, en la qual va venent algunes de les seves guitarres. Jaume comenta que és una casa que promociona la cultura de la guitarra a Barcelona, i que disposen d'exemplars de Tárrega, Julián Arcas, Llobet, Fernando Alonso…

Parlen dels fundadors de la casa Luthiers, de Diego Santoro, que va mostrar a Oscar la seva col·lecció de guitarres i es va mostrar sorprès que un noi jove fes una guitarra de qualitat, em va agafar afecte i des de llavors m'ajuda.

Les guitarres que construeix

Jaume li pregunta per la classe de guitarres que construeix. Oscar diu que construeix guitarres flamenques, i per això utilitza fusta de xiprer en el fons i els laterals, mentre la tapa és de pi avet. Puntualitza que fa un model que ens agrada molt als guitarristes flamencs una mica puristes, amb tots aquests ornaments com a les guitarres dels germans Conde, els que feien les guitarres de Paco de Lucía. Aquest és el meu enfocament, però accentuant l'ergonomia. És un so més ràpid, més brillant, a la pulsació, amb les seves dissonàncies i imperfeccions, que no ha de tenir una guitarra clàssica.

Jaume li consulta per aquestes imperfeccions. Oscar comenta que la sèrie harmònica hauria de produir-se fins als últims harmònics, els més aguts, el tritó, la segona major i la setena menor, que al final són dissonàncies.
Oscar: el timbre de la guitarra ha de crear una sèrie harmònica que arribi als més aguts, que gairebé no són perceptibles. És com si tinguessis la nota a 20 decibels i tinguessis els harmònics dissonants a 3 decibels. Produeix la sensació de so misteriós del flamenc.

Jaume queda sorprès per l'explicació: el famós misteri del flamenc és que té més estesa la sèrie d'harmònics. I Oscar s'ofereix a posar-li les cordes a una guitarra perquè la provi, mentre comenten que la sèrie harmònica és el que permet diferenciar la veu d'una persona, és el so característic d'una guitarra que permet que el seu amo la reconegui, és aquesta cua tímbrica que té el toc de les campanes.

Oscar comenta com treballa els seus instruments per a aconseguir el so que vol: és una tradició de fa segles, no és una cosa especial, és un procés tècnic de construcció que s'ha anat polint amb el temps. Bàsicament consisteix en uns gruixos molt fins de totes les fustes. Ara ja no es construeix així perquè la massificació ha creat una guitarra que té més volum però menys detalls, més inèrcia i menys elasticitat, funciona d'una altra manera.

La forma clàssica de construir va canviar en els anys 50 per la industrialització. José Ramírez va començar a vendre molt a l'estranger una guitarra que no era exactament l'espanyola, la d'Enrique García o la catalana.

Jaume comenta que les Ramírez són molt pesades. Oscar li mostra una de les seves que pesa 1.050 grams i comenta que ha vist algunes a la venda que pesen 1.800 grams, caldria portar-les a la unitat d'obesitat mòrbida d'algun hospital. Jaume comenta que algunes necessiten molta força física per a poder-les tocar: Crec que les Ramírez les van construir pensant en Andrés Segovia que tenia unes mans gegants. Són dures de tocar, no són còmodes. I no ho fan per a projectar més so, perquè les de l'escola de Granada projecten molt bé sense tot això.

La conversa va passejant per la producció industrial, la demanda, els preus, la necessitat d'arribar a final de mes i la gran oferta de totes qualitats. De crear una indústria de la qual surt un producte correcte, però que aprofita el nom d'un instrument amb un prestigi d'alta qualitat. Del temps que es triga a construir un bon instrument. Oscar mostra una guitarra que va començar a construir fa quatre mesos i encara no ha conclòs. És lleugeríssima.

Les guitarres que repara

Mentre el luthier posa clavilles i prepara la guitarra per a la foto, Carlos va buscant l'enquadrament i calibrant la càmera. Després, Oscar va mostrant a Jaume les que té per a reparar, començant per una brasilera de set cordes, i per a respondre a la cara de sorpresa de Jaume, li indica que l'última corda és un si.

Comenta que aquestes guitarres brasileres es van conèixer pel treball del músic Yamandú Costa, que promociona la música sud-americana amb aquests instruments. Jaume recorda que ja existien guitarres de set cordes, i fins i tot Narciso Yepes tocava una de deu. I Oscar li ofereix tocar alguns acords en la de set cordes, que a Jaume li resulta estrany, perquè li sobra una corda, i perd les referències.

Fustes

Oscar va comentant les diferències de les guitarres del seu taller, els clavillers metàl·lics, els que funcionen amb tascons, les diferents fustes: cedre, Palo Santo de l'Índia. Té una d'una acolorida fusta de Tamarinde. Les va passant a Jaume perquè comprovi els diferents pesos, la comoditat que implica.

Amb un gran somriure mostra una guitarra i assegura que és un bon instrument, i no és perquè ho hagi fet jo. Les faig més primes que el meu mestre. Fa temps els millors guitarrers els feien d'aquesta mesura i després van començar a fer-les més gruixudes. Diuen que les fustes ja no són tan bones… jo ho provaré.

Aborda el seu treball amb una voluntat professional, de creixement. Mostra una altra guitarra feta per ell que considera de l'estil de les Torres, i Jaume li comenta el bon so dels seus harmònics. Oscar insisteix en la seva qualitat, en què sona com les gravacions de Tárrega, de Llobet, aquesta és la guitarra amb la qual ells tocaven, estructuralment és la mateixa.

Entre les proves que ha realitzat, Jaume assenyala un reforç posterior fet de banús i Oscar comenta que és perquè aguanti la tensió i tingui un rebot més fort, més inèrcia.

Perquè Jaume pugui provar una guitarra, Oscar s'ofereix a afinar-la en un moment, en tensió alta, tal com em deia sempre el meu professor… perquè projecti més el so, perquè el flamenc necessita molta lluentor.

Jaume es disposa a tocar, però el preocupa gratar-la amb els botons de la camisa. Quan comença, Oscar li comenta que té sons dissonants, com un petit rugit de motor. I després li demana que toqui dues cordes alhora, perquè l'efecte és de metall. Jaume comenta que és com la de Paco de Lucía, i Oscar corrobora que sí, però que la de Paco és un model més clàssic.

Després de tocar uns acords, Jaume valora la musicalitat de l'instrument i el seu poquíssim pes, i li pregunta si no pateix, en fer-les tan fines, perquè es puguin trencar: No pateixo, res. Hi ha guitarres de Torres que porten dos segles i no s'han trencat.

L'interior de la seva guitarra porta el sistema de ventall de Santos Hernández. Mostra una tapa harmònica feta de pi avet i una plantilla de Manuel Ramírez, i va indicant les fulles i raspalls que utilitza en el seu treball per a rebaixar la fusta fins al gruix que vol i el famós raspall de dos centímetres que sempre crida l'atenció a les visites.

Té fustes de Palo Santo de Rio, originària del Brasil, una fusta molt valorada i escassa, amb la qual construeix el pont. Comenta que des de l'any 2000 és il·legal la seva exportació, la que es troba és la que ja era aquí, i es valora molt.

S'obté de l'arbre Bursera Graveolens. És pròpia d'Amèrica del Sud, i després d'anys d'extracció sense control per a construir mobles, avui és relativament escàs i està protegit. Jaume comenta que es va usar per a peces de luxe per l'afegit de l'aroma, i insisteix que no és necessari que un moble sigui de Palo Santo, però per a una guitarra sí que ho es: el pont és una peça molt important perquè transmet la vibració cap a la tapa harmònica i se li suma la seva aroma inconfusible.

Les fustes de pi avet que fa servir són de boscos d'Alemanya i Suïssa. Té algun fons de xiprer construït fa 30 anys i que ja va comprar tallat. Els pals sempre són de cedre d'Hondures o del Brasil. 

Oscar insisteix que el gruix de les fustes és important per una qüestió mecànica, hi ha fustes que no retenen el so. El gruix dictamina la nota amb la qual vibra. Colpeja el cos d'algunes guitarres i va comentant: això és un la, això és un re bemoll…si el gruix són dos mil·límetres, surt un mi o un fa, si fas un mil·límetre i mig surt un re bemoll, té més harmònics perquè vibren més, no és tan homogeni.

Fa sonar uns acords, Jaume valora els harmònics i Oscar afegeix: això demostra el nivell que he aconseguit, i perdó per parlar així de mi mateix…

Existeixen els plans antics d'aquelles guitarres, no sé perquè no les fan servir ara…

Tots dos coincideixen que entrar en aquest camp seria obrir debats filosòfics i comercials. Jaume creu que potser la gent no ho aprecia perquè es va deixar de fer, no ho valoren perquè no ho coneixen. És com un llenguatge: si no ho coneixes, no saps el que estan intentant comunicar-te.

El professor considera l'Admira com una guitarra d'estudi, és amb la qual ell mateix va començar a estudiar. Li crida l'atenció el treball en les tapes, on s'observen totes les vetes de la fusta. Oscar continua mostrant fons fets amb xiprer i amb Palo Santo de l'Índia, treballs en els quals es noten totes les vetes de la fusta, i comenta que ara hi ha gent que no vol que es notin. Jaume diu que és una moda, ara volen que tot sigui perfecte, industrial, totes iguals, si no, creuen que està mal fet. És un problema de llenguatge.

Quant a les rosetes, comenta que les compra fetes per a poder lliurar abans les guitarres, ja que només aquesta peça li portaria dues setmanes de treball. El mateix argument per a les clavilles, amb idea de poder lliurar una guitarra en un mes.

Vernissos, coles

Per a les reparacions utilitza cola de conill, que es confecciona amb els cartílags de l'animal, però per a construir les seves guitarres empra cola blanca.

Sobre la taula del seu taller hi ha un diapasó a mig construir, i comenta que els fa normalment de banús, però quan vol reduir pes els fa de Palo Santo de l'Índia, que és menys dens. Tots dos argumenten que el pes (en grams) també influeix en el pes de l'instrument, en la força que han de fer per a tocar-lo.

Oscar assegura que ell intenta alleugerir la massa i que a més, l'opció de Palo Santo també és per romanticisme, perquè antigament no s'usava el banús per als diapasons, i ell vol fer les guitarres com abans, com els grans mestres, Torres, Santos Hernández, guitarres flamenques. Tots els grans guitarrers han intentat copiar a aquests mestres com Barba o Reyes a Andalusia.

Jaume li pregunta si segueix l'escola granadina, la catalana o la madrilenya. Oscar prefereix la madrilenya i apunta alguns noms: Santos, Ramírez, Domingo Esteso, en aquests em fixo, aquesta és l'escola de les guitarres flamenques. Enrique García va treballar allí, va venir aquí i va fundar l'escola catalana inspirant-se en Torres.

Oscar toca uns acords, varia la tensió d'una corda i li indica a Jaume que observi com en variar una sola corda, canvia la tensió en l'instrument i hi ha un lleu canvi en tots els sons, sona més flamenca. Jaume ho corrobora: Sona més plena.

Per a envernissar utilitza goma laca en dues versions, amb i sense cera. Després la dilueix en alcohol i les aplica a “muñequilla”. Una guitarra pot tenir vint capes, encara que Oscar comenta que compta amb un amic que l'ajuda mentre aprèn. Considera que el gruix del vernís pot influir en el so, però que la seva labor és més de protecció, ha de quedar lluent, perquè serà per a tota la vida.

Porta cinc anys dedicat a fer guitarres i assegura que cal arriscar per a aconseguir alguna cosa.