Guillem Gecubi, la tradició

Guillem Gecubi regenta un taller de lutheria en el barri barceloní de Gràcia. Construeix violins per encàrrec a la manera clàssica. Nascut a Barcelona, ha volgut mantenir en el seu espai de treball l'ambient de la tradició. 

Guitarres, violins, eines, volutes de fusta i un telèfon de baquelita, en perfecte ús, que des de la paret observa a les visites.

Discret i concentrat, desenvolupa la seva obra darrera d'una porta de vidre esmerilat, el disseny del qual està inspirat en una antiga vitrina familiar. 

Poc amant de sortir a les fotos, prefereix que es vegin les etapes del seu treball, els seus instruments acabats, els detalls del taller on neixen les seves creacions: És una inquietud des de la infantessa, de petit ja m'agradaven les manualitats, vaig començar a tocar el violí als set anys i vaig voler aprendre aquest ofici. I ja porto trenta anys.

Formació

Guillem va començar la seva formació com luthier a Màlaga, on va estar gairebé tres anys. En aquesta època va construir la guitarra de pera que es veu en el seu taller: és un model de 1800 que no va tenir èxit perquè li falta volum en la part superior i el seu so no és ple. No és un llaüt, encara que se li sembla. Va ser el primer instrument que vaig construir.

Ara es dedica només a violins, però va començar tocant la viola: Em dedicava a nivell professional, el temps que vaig estar estudiant a Màlaga jo tocava en la Simfònica de Màlaga. I crec que haver estat professional és un gran avantatge per al meu treball actual, els ex-professionals tenim un plus.

 

Després va passar a Cremona (Itàlia): a l'escola Stradivari, que en aquell moment era la més prestigiosa del món. Vaig estar set anys a Itàlia.

Creació

 

Comenta que només construeix violins, violes i violoncels per encàrrec i s'adapta a la petició del músic, encara que normalment hi ha un so bàsic, el meu, és el so Guillem Gecubi, propi de cada instrument, una marca de la casa. Els violins solen ser brillants, potents, però alhora amb calidesa. Els violoncels són molt profunds, molt potents, molt presents.

En 2002, Guillem García Cubí (que treballa sota el nom artístic de Guillem Gecubi) va crear el violí Gaudí com a peça única en record als 150 anys del naixement d'Antoni Gaudí. L'estudi, disseny i projecte li va portar un any de treball, després va passar per diverses mostres del centre de la ciutat i actualment s'exhibeix de manera permanent en el Museu de la Música de Barcelona.

El professor pregunta com aconsegueix el so que caracteritza les seves obres. Guillem comenta que li agrada el so mediterrani, franc, directe, vibrant. Els violins francesos nasalitzen, igual que el seu idioma, no és de la gent mediterrània, més oberta, més expansiva. Són més de l'escola Mirecourt. El so que surt, el que es construeix, és innat, ho portem dins, no és un vernís particular, no es pot fer més.

 

Fustes, vernissos

 

Quant a les fustes que utilitza, Guillem és molt selectiu: auró, pi avet vermell per a la tapa harmònica. I el vernís el cuino jo mateix. Utilitzo el que es diu Mixtion, amb goma laca, trementina, i mastiche, una resina grega de llentiscle que es fabrica a l'illa de Chios, on fins i tot fan un licor. A més, mastiche ve de mastegar, va ser el primer xiclet prehistòric amb gust de llimona que es va desfent a poc a poc.

 

Guillem importa les seves fustes directament de tot el món: Compro la majoria de les meves fustes, que són caríssimes, en el nord d'Itàlia o a Alemanya. Tinc una producció molt curta i vull que sigui d'altíssima qualitat.

El professor li pregunta si fa servir altres fustes i altres tècniques per als altres instruments i ell respon categòric que tot és igual, la filosofia del so és la mateixa, encara que durant la fabricació es poden fer modificacions. És a dir, si has de fer un instrument per a un Segon Violí d'orquestra, que toca en la quarta fila, no ha de ser massa sonor, ha de ser de qualitat sense destacar. Li fas un gruix i un tipus de treball concret. Si és per al protagonista, li ho prepares d'una altra manera.

Jaume s'interessa pel tracte de la fusta i Guillem comenta somrient que se li poden fer mil coses, bombatures, gruix, milers de factors amb efectes diferents. També parla dels límits: no es pot rebaixar massa la fusta i deixar-la molt fina perquè l'instrument mor aviat i es fan perquè durin 500 anys. Si els faig de fusta fina sonaran molt bé els primers quatre anys, després s'esgoten. I vull que durin segles.

La conversa entra en les peces internes: l'ànima és un petit cilindre que va en vertical de la tapa de dalt a la de baix i la barra harmònica va en horitzontal a la zona dels greus, perquè el so quedi distribuït. Es construeixen de pi avet i el luthier especifica que ell empra pi avet mascle, que té una qualitat molt alta i és difícil de trobar. Els mànecs dels seus violins estan construïts d'auró.

 

Sobre la seva taula de treball descansa el violí que està reparant, canviant-li el pont i l'ànima. El pont està fet de fusta d'auró, de l'espècie plataner. Comenta que busca les fustes i les emmagatzema segons l'estat en què les trobi, seques a punt per a treballar o encara humides, que necessiten repòs.

 

Entre els materials que utilitza destaca la cola de peix esturió, un material molt delicat que empra només per a alta restauració: la tapa harmònica ha d'estar encolada de tal manera que sigui molt fàcil de desenganxar. Que encoli bé, però fàcilment desmuntable per a poder restaurar-ho en un futur, dins de centenars d'anys. Estem facilitant el treball per als pròxims luthiers. La restauració és molt important en els instruments, perquè envelleixen. Les guitarres, per exemple, tenen molta tensió, en trenta anys s'hauria de treure totes les barres i tornar a col·locar-les.

 

Per a envernissar un violí sol posar unes vint o vint-i-cinc capes de vernís amb un pinzell de pèl de marta i només les finals van a canyellera. I fidel a la tradició, quan una capa està seca li passa un finíssim paper de vidre per a reduir la petjada del pinzell i facilitar l'adherència de la següent capa: al final, les vint capes queden com si fossin només tres i l'última és com un cristall.

 

Local, alumnes

 

Guillem va obrir el primer taller en el 2002, en un carrer per sobre del Parc Güell i després es va traslladar a aquest en el qual porta uns quinze anys. Els primers temps van ser molt durs: no ets ningú, no et coneixen, t'has d'obrir camí. 

En la seva trajectòria també ha tingut alumnes: Els accepto quan acaben la seva formació. No puc dedicar temps a explicar-los com s'agafa un raspall o una gúbia. Els ensenyo estilística, com faig les coses perquè ells les reprodueixin, perquè aprenguin el meu estil. Jo soc molt exigent en el meu treball. Vull que quedi d'una determinada manera i per a això haig de controlar tot el procés. Dono un segell de qualitat molt alt i vull tenir-lo tot molt controlat. Guillem considera que el seu treball és art, està creant una escultura, construint un so, una obra d'art que sona. Fa falta una alta concentració.

Parlant de neteja d'instruments, comenta que molts violins acaben tenint en el seu interior el que anomenen “la bola del gat”, feta de alguns pèls de barba, pestanyes i una mica de pols, que amb les vibracions de l'instrument acaben formant una amalgama de la grandària d'una boleta. No afecta el so i no és difícil d'extreure a través de les efes. Quan el que tenen només és pols, se'ls posa uns grans d'arròs sec i es sacsegen suaument. La pols se'ls adhereix i és més fàcil de treure.

 

Carlos, sempre amb l'ull en la càmera, es fixa en els pigments que utilitza per a donar un color concret als diferents vernissos. Guillem li comenta que fa servir pigments perquè el color sigui infinit, que no es deteriori amb el temps. Jo faig instruments perquè durin 500 anys.

 

En el panell de la paret, a l'abast de la mà, hi ha gúbies, minúsculs raspalls de fusta, una ganiveta per a allisar i un instrument específic per a col·locar l'ànima a l'interior del cos d'un violí. Tots sota l'atenta supervisió d'algunes fotos familiars.

Guillem comenta que quan està creant un instrument per encàrrec pensa en el músic que l'ha de tocar, en el que necessitarà l'intèrpret, més que en el tipus de música que faci: en un muntatge, el pont i l'ànima d'un violí poden canviar moltíssim el resultat final; per a música barroca o romàntica, a més s'usaran diferents arcs. Els luthiers no treballem per a músics, treballem per als luthiers del futur, que seran els que gaudeixin d'un bon instrument. Els intèrprets a vegades no distingeixen un violí asiàtic d'un d'autor.

 

A Jaume li aflora la seva vena d'intèrpret i comenta com ell visita diverses vegades al luthier, triant i tocant diversos instruments de diversos autors fins que sento que un és el meu.

Guillem corrobora la singularitat del so: dues guitarres sortides del mateix taller, fetes igual, no té el mateix so. I lamentablement, molts intèrprets no ho detecten, encara que també és una qüestió generacional, d'aprenentatge. La gran majoria volen un instrument potent i molts s'enlluernen per la marca. L'exemple clàssic són els Stradivarius: La majoria no sonen, però valen una milionada.

 

Cadascun dels seus instruments porta la seva etiqueta, feta a mà per ell mateix amb tinta xinesa i plumilla. Sempre li va agradar la cal·ligrafia i va decidir aprendre per a afegir un detall especial a les seves obres. En el seu taller llueix un violoncel el cap del qual està decorat amb filigranes a tinta xinesa, copiades del Stradivarius de Carles III que està a Madrid.

Des de la paret ho observa tot un pochette, un petit violí, amb una història que comenta Guillem: és de 1700, era per als mestres de dansa dels Conservatoris, per a fer ballar a les nenes. Antigament els violins es guardaven en estotjos de fusta, molt pesats, i moure's de classe en classe arrossegant la caixa era molt pesat. Així que fabricaven violins “de butxaca”, ho guardaven en una butxaca (poche) de la gavardina i canviaven de classe.

Jaume li consulta per la proporció àuria. Guillem construeix els seus instruments amb unes determinades proporcions perquè produeixin el so que cerca: si és un violí gran, tindrà un so pròxim a la viola, però si és massa petit tindrà un so pobre. Tant és així, que des de lluny puc veure les proporcions d'un violí i dir-te de quina època és. És el meu ofici. Les bombatures, les efes, les proporcions entre les corbes, tot està relacionat. Hi ha artistes que tenen plantilles personals, però a mi m'agrada l'asimetria, tot en moviment. Mai faig les dues efes simètriques, ni els dos costats de la voluta del mànec. La dibuixo al llapis, gairebé a mà alçada, sense plantilla. Les nostres mans no són simètriques, i això és el que busco, que estigui viu.

 

Sobre la postura que adopta un intèrpret i el temps que pot estar tocant, Guillem comenta que tots tenen problemes musculars i reben tractament de fisioteràpia: Un violí pesa uns 300 grams; l'instrument va néixer en 1600 i es tocava recolzat en el pit, fins i tot en la panxa. No hi havia virtuosisme i es cansaven poc. Gradualment ha anat canviant la postura, buscant una forma, un virtuosisme, una imatge. Estèticament és més bella, però és molt forçada.

 

Pau Casals era un dels seus clients i solia portar-li el seu violoncel, una peça italiana del segle XIX, per a manteniment. Hi ha professors del Conservatori que utilitzen peces seves, solistes d'orquestra… És una satisfacció, una cosa molt bella que no t'ha de baixar l'atenció en el teu treball. A vegades m'envien audicions com a record. En l'últim Nadal van coincidir dos instruments meus en un concert al Japó.

 

Construir instruments és un treball llarg; un violoncel són nou mesos i un violí, quatre. Al llarg d'aquest temps també vaig fent altres treballs menors i el termini es va allargant. Fer muntatges em fascina, salvar instruments que no sonen em motiva molt.

                                                                        -------------------------

Reportatge fotogràfic complet: Luthier Guillem Gecubi