Josep Saguer, mans de violí

 

Amb un elegant somriure i un blanc serrell a joc, Josep María Saguer Gregori obre la porta del seu local en un carrer del Casc Antic de Barcelona. Com a concessió als turistes, hi ha enfront de la seva vidriera objectes vinculats al món de la música, que sempre són un regal original.

Després d'aquest reclam comercial s'estén un espai inundat de violins, violoncels, guitarres i fundes de tota mena, ressaltats per llums estratègicament enfocades. I una taula de treball amb instruments impol·luts correctament col·locats al costat d'un violí ferit pel temps i en procés de restauració.

A prop, grans finestrals deixen veure un antic safareig, avui reconvertit en regne de falgueres i plantes que saluden al sol del migdia.

Pel món

El luthier, nascut a Figueres (Girona), comenta que va començar a aprendre en un taller de Màlaga, al qual li van seguir uns altres a França i Itàlia. A Itàlia li van indicar que no aprendria molt més, però que hauria de passar quatre anys de classe si volia el títol. Jo ja tenia 30 anys complerts i vaig decidir que aquest moment ja havia passat.

De nen em feia les joguines, fabricava diorames, modelisme. Quan vaig trobar la lutheria vaig descobrir que se'm donava molt bé. En aquest moment estava començant una carrera com a cantant líric, oratori, cançó, òperes barroques. No ho feia malament, però patia per si tindria bé la veu, si recordaria bé els textos... en canvi en la construcció em sentia molt més lliure, més segur. Ho vaig compaginar durant un parell d'anys fins que vaig decidir que el meu era la construcció.

El local que l'estava esperant

Jo buscava espai. El meu germà tenia una escola de pastisseria a prop. La propietària li va preguntar si coneixia a algú que volgués llogar aquest local, m'ho va comentar i vaig venir a veure'l. Em van agradar els finestrals i em vaig veure aquí treballant. Em frenava que era un local molt gran… i vaig recordar el que deia el meu pare: tant per tant, sabates grosses. Em vaig decidir i aquí porto catorze anys.

Vaig llevar parets, fals sostre, capes de pintura… fins a deixar-ho diàfan i al fons, una sala amb tres pianos, que és on Isabel estudia i on alguns músics venen a assajar.

Construir i tornar a construir

Saguer comenta que originalment els luthiers només construïen instruments de corda fregada i als de polsada se'n deia festivament “guitarreros”. Atén uns clients mentre Jaume parla d'higròmetres i de l'afinació d'instruments: No existeix l'afinació pura, es calcula per aproximació, no existeix la simetria perfecta.

Josep concreta el seu treball: En la construcció d'un instrument tot són mesures i proporcions. En els violins tot és molt més precís i menys lliure, en canvi la viola permet fer moltes més variacions, però sempre dins d'unes proporcions: si faig més maluc, hauré de fer més cintura i més espatlles.

I aporta una dada: avui hi ha molts luthiers que fan “còpies de”. Prenen un violí famós, fan plantilles amb les mateixes mesures i construeixen un instrument. Ell defensa el seu treball: jo no copio res, encara que tenen la mateixa forma, cada instrument és diferent.

El professor pregunta com sap si el so serà profund, tindrà lluentor, serà harmònic… Josep s'avança: no saps quina veu final tindrà l'instrument, però tens l'experiència, és com la pell d'un tambor. Tu la tibes de la mateixa manera, però si és més gruixuda o més fina sonarà d'una manera o d'una altra. Amb el temps vas creant un so propi en els instruments que fas.

Josep comenta el so dels seus violins: no m'agrada que els instruments cridin. L'instrument ha de projectar, ha d'arribar lluny, però no cridant. Els sons avancen a través de l'aire i han d'arribar lluny. L'intèrpret és molt important. Els intèrprets evolucionen amb el temps i els instruments també, hi ha un procés químic, un violí no sona igual ara que dins de deu anys.

La competència que ve d'Àsia

Fa vint anys els xinesos van decidir aprendre a fer bons violins. Van anar a Cremona (Itàlia), van convèncer a uns luthiers que anessin a la Xina i implementessin la manera de treballar artesanal a la industrial. 

Conseqüència: aquells luthiers es van fer rics, la indústria xinesa va començar a fer uns violins molt bons i ara, el 70% dels luthiers de Cremona han tancat. El mateix ha succeït amb un constructor de guitarres espanyol que ha portat la producció a la Xina.

Josep comenta la seva manera de treballar: Si tens un problema amb l'instrument que t'he venut, vens i l'arreglo, que el vols personalitzar, t'ho faig, jo et solucionaré els problemes… En una producció industrial no poden tenir una persona fent posades a punt.

Fustes i vernissos

Les fustes i les seves vetes afecten les proporcions dels violins i la seva sonoritat. Josep comenta que la tapa harmònica de violins, violes i violoncels sempre és pi avet. Les faixes, la part de darrere i el cap poden ser auró o salze. No hi ha moltes fustes que es puguin utilitzar i la més freqüent és l'auró. És una fusta molt dura, que resisteix molt bé les vibracions i el pas del temps. La transmissió del so és molt ràpida. A més de que estèticament és molt bonica.

Mostra la part de darrere d'un violí, i comenta que les vetes fosques i estretes són d'hivern, i les clares i amples, d'estiu, són les de creixement de l'arbre. Determinaran el so comptant amb la densitat de la fusta. T'ho vas trobant a mesura que treballes. La fusta té duresa i flexibilitat i aquí està la perícia del luthier a afinar la tapa. Jo trigo tres mesos a fer un instrument. És molt important l'experiència d'altres luthiers, la transmissió de coneixements. Però els grans mestres no ho han deixat escrit i d'altres tampoc. Conec un violinista que segons el que li pagaves per classe et mostrava la mà quan tocava o la tapava amb un drap.

Sobre la taula reposa una la mà d'un morter de cristall massís, rotund, que Josep empra per a moldre els components dels vernissos. Al seu costat hi ha espàtules, xeringues, trementina. Carlos no deixa passar ni una foto.

 

Vaig triar un luthier que parlava de vernissos antics i vaig descobrir que com més bo és un luthier en el seu treball, més coses explica. No té tanta inseguretat, et diu fins on ha arribat. Una altra cosa és que tu arribis a saber fer-ho. Encara que la tecnologia ha avançat molt, les tècniques han canviat poc. Si vols fer-ho manual, gairebé no ha canviat des de Stradivarius. No soc poc inclinat a la tecnologia, però crec que tot té el seu lloc.

El professor pregunta per les fustes i el luthier li mostra on les guarda. No serveixen tots els arbres, han de tenir una grandària… a Itàlia, Àustria i Alemanya, hi ha llocs on se'ls conrea només per això. Jo li compro a una casa que ja van per la quarta generació, que té molts magatzems plens de fusta tallada que s'ha d'assecar durant vint-i-cinc o trenta anys....

Per a aconseguir la curvatura de l'instrument comença amb una gúbia, després usa petits raspalls d'un parell de centímetres per a arribar als racons, i finalitza amb les rasquetes. Per a fer les “efes” (els buits de la tapa), utilitza bisturís de quiròfan. Està molt present el número auri i per experiència, ja saps a quin gruix has d'arribar i aquí és on comences a mirar la tapa, l'agafes, la mous, sents com vibra. També em fixo en com la llum travessa la fusta i el pes final, que és molt important.

El luthier defineix l'envernissat com una cuirassa que canvia el so i ha de ser una millora. Si a un violí li poses les cordes abans que estigui envernissat, sona potent. Però no duraria res. Necessita una protecció. I de pas, s'evita el corc.

El vernís fa diverses coses: protegeix, té un component estètic, és una capa transparent que fa una refracció amb la llum, el traspassa, vitalitza els colors… però té un límit: l’ instrument ha de poder vibrar. Per això prepares la fusta abans d'envernissar-la perquè el vernís no hi entri. I ho fas pensant que l'instrument ha de durar molt de temps, que ha de quedar protegit contra insectes... Tot està pensat, no hi ha res a l'atzar. El violí és un instrument molt evolucionat.

Hi ha vernissos dissolts en alcohol o en oli. Josep prefereix oli. Són més difícils d'aplicar i d'assecar, però els trobo molt més bonics i permeten jugar amb colors i recursos, tenen més marge. El vernís a l'alcohol l'apliques, s'evapora i ja està sec. L'oli és difícil d'assecar i necessita llum solar, però és molt més bell.

Els prepara ell mateix. Mostra un pot i presa una petita porció amb una espàtula que s'estira en l'aire fent un fi fil: els cuino jo i estan molt concentrats. És una fórmula del segle XV. El problema és que qui va escriure la fórmula la va descriure per al seu temps. Deia que “afegirem aquesta resina quan en introduir una ploma d'ocell faci un “crec” característic”. I tu tens l'oli bullent, fiques la ploma i sempre fa un crec, però quin és el crec característic?

Hi ha un artista francès, François Perego, que cada quatre anys feia un curs sobre vernissos. És pintor i químic i va ser restaurador d'obres d'art del Louvre. L'obra de la seva vida va ser crear un diccionari sobre els materials que van fer servir els pintors i luthiers al llarg de la història. Ell repetia en el seu taller els processos antics i després passava la fórmula a un idioma comprensible en el món actual.

Josep va estar un mes fent proves. Va muntar tot el laboratori al pati per a comptar amb llum de sol i ventilació natural durant les sis hores que havia de coure …és un procés minuciós. Vaig trigar un mes a aconseguir-lo. I a més té una olor meravellosa. La base és oli de lli al qual se li afegeixen resines. M'agrada que tot el que faig sigui molt meu, que tingui una personalitat. És molt difícil aconseguir el color que tu vols… m'agrada tenir el control perquè després, quan treballo, em pugui deixar anar. Si ho tens tot sota control pots buscar aquest més enllà i gaudir molt del que fas.

Josep aplica el vernís a mà, literalment. Es col·loca uns guants fins i ho va posant amb els dits, creant una capa uniforme i tibant. Després usa un pinzell per a arribar als racons. Per això m'agraden els vernissos a l'oli, perquè et donen el marge per a poder treballar-ho. Es triga molt temps a trobar la teva pròpia manera d'aplicar el vernís i trobar el gruix que et satisfaci.

En el seu taller hi ha “bressols” adequats per a acollir els instruments que s'han de restaurar: un per a violí, un altra per a cello. Ara hi ha un violí amb una esquerda a l'esquena: cal obrir-ho, veure com està, fer-li un motlle en guix per a poder assegurar-lo bé … Una vegada restaurat cal tornar-ho a muntar i s'ha de conservar la corba que li dona la seva sonoritat.

El diapasó d'un violí es construeix en banús, una de les fustes més dures de la naturalesa. És una peça que rep milions de cops al llarg de la seva vida, arriba a tenir canals de tant passar-li els dits. Es restaura diverses vegades i ha de durar anys.

L'interior del violí amaga una petita peça de fusta que comunica la tapa harmònica amb la tapa del fons, l'ànima. El lloc on col·locar-la és una de les habilitats d'un luthier, no hi ha un lloc exacte. És una part movible de l'instrument i té diverses funcions: connectar tapa i fons perquè vibrin en la mateixa fase. Donar-li rigidesa a una part de l'instrument, perquè en l'altra hi ha una barra harmònica que distribueix els sons greus. 

Una altra part vital de l'instrument és el pont. Cada luthier fa un model diferent. La voluta de l'extrem del mànec també afecta al so, per això un instrument és una obra personal. El so final és el resultat de fer unes coses com tu les has volgut fer. Solc treballar en caps de setmana o de 2 a 4 de la tarda, quan entra la llum de sol i puc veure l'efecte sobre el vernís.

Restaurar, reparar, acaronar

Josep insisteix que en el seu treball sempre busca el límit, perquè és la manera d'avançar, no pots lliurar un instrument que als tres mesos comenci a fallar. Un bon violí, que té 70 peces, ha de durar centenars d'anys. La fusta fa un canvi químic, amb el pas del temps es produeix una ossificació, es torna porosa i dura. La porositat dona molt bona transmissió de so i la duresa dona resistència a la vibració. Ara asseguren que els violins de 300 anys estan en declivi perquè ja estan molt fatigats, han tingut moltes reparacions, a més de canvis atmosfèrics i de conservació. Dels Stradivarius s'està fent un banc de sons per a quan ja no sonin.

Tots dos parlen d'afinació, de peces que cal ajustar i recorden que tot es mou, perquè vivim en un planeta que es mou. I que les peces d'un violí cal ajustar-les perquè sovint els estudiants no tenen prou força per apretar les clavilles. El violí és fàcil, en el cello has de fer més força.

Piano, clavicèmbal, pianoforte

Josep lleva els tapissos que protegeixen el clavicèmbal que va muntar peça a peça: em va arribar en kit en dues immenses caixes: un constructor francès va trobar la manera de fer instruments com un puzle. No és fàcil. Cal encaixar les peces, modificar algunes coses i que el conjunt funcioni, que el clau estigui igualat i que les peces basculin bé. L'harmonització és molt important. Són molts mesos de treball.

Margalef explica que la diferència està en el fet que els clavicèmbals són de cordes polsades, no les percudeixen com el piano. Josep somriu, toca una clavilla i comenta que poden reproduir sons de diferents registres per a cada timbre, o aconseguir un tutti, que toquin totes les cordes… hi ha trucs per a aconseguir-lo.

Sense perdre el somriure i com un mag, aixeca una tapa i mostra unes peces mentre el professor explica que hi ha una petita púa que pinça la corda, i el luthier afegeix que originalment eren de ploma d'ocell i es feien d'una en una perquè tinguessin la mesura exacta.

En l'espai hi ha un piano vienès de 1924. És d'una empresa familiar jueva, Schweighofer, que va començar a la fi del segle XVIII fins a la segona guerra mundial. L'Holocaust va acabar amb tots i la fàbrica va tancar. Llavors cada fàbrica tenia la seva manera de dissenyar, sonoritats diferents, que era el que més es valorava. Josep es lamenta: Ha estat després, amb la globalització, que s'ha buscat la unificació de les coses. Ara trobaràs el mateix piano a Nova York, Sevilla o París.

Nosaltres, els que tenim un ofici, sempre mirem el passat per a saber què pots fer ara. Hi ha luthiers que reprodueixen els tallers de segles passats. Jo tinc coses més actuals, tinc gustos diferents dels que tenia quan vaig començar. Treballar en un taller que reprodueixi l'ambient del segle XVIII no em motiva.

Mestres i alumnes

Quant a les escoles de lutheria que s'anuncien en les xarxes, Josep té una trista opinió. Tal com veu treballar als alumnes i l'ensenyament que se'ls hi dona, creu que mai aprendran de veritat a fer instruments, perquè els hi manca habilitats manuals i tècniques. Nois de vint anys que no saben fer funcionar res, que mai han clavat un clau, que no han pastat plastilina i ara tenen el capritx de ser luthiers. Existeix la “teoria de les mil hores”: si portes mil hores fent alguna cosa, ja saps fer-ho bé. I sí que és una experiència en aquest camp, però has de tenir prèviament una predisposició, un esperit. Tothom pot fer un violí. El que no poden dir es que faràs un bon violí. Has de tenir una passió. Fes el que vulguis en la vida, però que et mogui, que ho facis amb passió, que t'ompli! I així estem, que hi ha tanta gent treballant només per a viure, per a guanyar diners i són infeliços.

I naturalment, amb el pas dels anys t'ha de passar una cosa mental i físicament, aquest malestar t'ha de sortir per algun costat. Jo em sento molt afortunat perquè he aconseguit fer alguna cosa que m'agrada i guanyar-me bé la vida. Valoro molt haver-ho aconseguit. Valoro molt les petites victòries, perquè crec que la vida és un fracàs constant. Jo crec que una de les meves virtuts és la gestió del fracàs. Has d'aprendre a valorar el que surti bé en la vida en general. I no és fàcil.

Filosofia per a la vida

Josep comenta que intenta impregnar els seus instruments de la seva part espiritual i emocional. El luthier explica que quan una persona busca un instrument ha d'estimular tots els sentits: el primer és la vista: els ha d'agradar. Després el tacte, el balanç i el pes que té aquest instrument en abraçar-lo. L'olor, ha de tenir una aroma que t’ompli. El so. I tot ha de quadrar.

Jaume deixa aflorar la seva vena d'intèrpret i assegura que cada instrument és màgic, pot tenir un so o una llum especial, una profunditat. Josep somriu segur: tu saps que has fet un bon instrument. Els agradarà més o menys, el que no et poden dir és “aquest violí no és bo”. Es nota les persones a les quals l'instrument els supera. Evitem discussions i se li diu “no és per a tu”.

Els dos van enfilant la definició d'un luthier, com a artesà i artista que crea un instrument arriscant en cada peça, com el fa un pintor amb el seu art. Josep es lamenta que ningú dubti que un pintor sigui un artista i no sempre es té aquesta opinió d'un constructor de violins. Ell respecta que hi hagi luthiers que només se senten artesans, que no aportin res personal, emotiu o espiritual en els instruments que construeixen. Josep creu que hi ha passió, una manera de viure, una espiritualitat, un reflex de la teva vida. 

Jo em moc molt motivat per les sensacions, busco tenir un estat alterat i saludable, estar estimulat per a treballar, on pugui donar el millor de mi. És el que avui diuen el flow. La inspiració. Arribar a un estat en què connectes amb el teu jo, els teus coneixements, la teva intuïció, i es transmet al que estàs fent. És un aprenentatge.

Si busques una manera espiritual de treballar, has de buscar contínuament aquest estat alterat. Grans compositors ho han deixat escrit. Has de trobar la manera de connectar am el teu jo interior i ser conscient del que fas. 

És una cosa que ha de succeir. Tens els coneixements, saps el que has de fer i ho bolques en el que fas i només treballes i gaudeixes del que fas sense pensar si has de prendre aquesta mesura o l'altra. No sempre ho aconsegueixes, però hi ha dies que fins i tot et sent més especial, més alt, més fort, més tot.

I quan acabes la jornada és com una baixada. I quan acabes un violí, després de tres mesos, és una baixada més gran, necessites calma durant uns dies pel temps que has estat buscant exactament això.  És molt més interessant que pensar que vaig al meu taller i faig un treball manual. Però implica una cerca personal que no tothom vol fer.

Jaume comenta que molta gent viu en el presentisme, en allò que li ve donat, no valora ni futur ni passat, només el que les coses ja venen fetes i que “jo soc així i ja està”. No canviarem mai res?

Nosaltres vivim en un paradís. Si mires el global de la Humanitat, és un total desastre. Nosaltres estem molt bé. Mengem cada dia, tenim aigua a casa, tenim amics, ens podem vestir... Nosaltres vivim en un muntatge que algun dia s'acabarà perquè no és sostenible, ens l'estem carregant tot. Haurem de fer canvis.

                                                                          --------------------------

Reportatge fotogràfic complet: Luthier Josep Saguer